Aquesta història poc coneguda d'aquesta veritable gesta, un alemany que va navegar des del seu lloc natal fins a Austràlia en un caiac, travessa que va durar 7 anys per rius, mars i oceàns.
L'alemany que va remar set anys fins a arribar a Austràlia
La frase "un viatge de mil milles comença amb un primer pas" (1), s'hauria de reformular després de conèixer la travessia d'Oscar Speck. Podria dir-se que el seu viatge va ser disparat per una enorme crisi econòmica, i comença amb un moviment de braços per remar, i no deixar de fer-ho durant set anys.
Oscar Speck va ser el protagonista d'una odissea orientada primer a buscar una feina, i després, a conèixer el món, des Ulm, a la vora del Danubi, fins a Austràlia, travessant rius, mars, i oceans, abastant una gran part del nostre planeta. I tot el temps, exposat als capricis del clima, els rius, el mar, i la pròpia humanitat, utilitzant com a vehicle un fràgil caiac plegable, una embarcació que precisament, no estava dissenyada per a majors exigències.
La travessia en solitari al llarg de 55.000 quilòmetres es va poder concretar gràcies a un caiac, que en les seves pròpies paraules, va ser un "bitllet de primera classe a tot arreu". Al mig, no van faltar contratemps per contradir la "categoria del bitllet", fins arribar a un destí que en temps de guerra, tampoc va ser el millor final de viatge, encara a milers de quilòmetres de la conflictiva Alemanya de la que buscava allunyar-se.
La història comença amb un panorama d'incertesa: la situació crítica de l'economia alemanya l'any 1932, és a Oskar Speck, disposat a fer de la crisi una oportunitat. Sent un contractista elèctric, es queda sense treballs que atendre en plena depressió a la República de Weimar. La idea d'emigrar cap una possibilitat de treball en mines de coure a Xipre, no resultava desgavellada. Aficionat al rem, i sense massa diners, decideix equipar un caiac plegable, i carregar-lo en tren per arribar al costat del Danubi a la costa d'Ulm.
Oskar Speck decideix partir sense acomiadar-se de ningú, remant amb rumb al Mediterrani disposat a afrontar el que les variables del clima, la geografia i la pròpia humanitat li s'interposin en el seu camí.
La seva modesta intenció, incloïa a més, el difondre l'afició pels caiacs desmuntables, (la versió moderna dels utilitzats pels esquimals). Construïts en fusta sòlida i amb un enginyós disseny, no eren precisament els adequats per a embarcar-se en una travessia a mar obert, cosa que podria qualificar com una bogeria: el bon clima durant el viatge, i el saber orientar correctament la proa per enfrontar les ones , eren una tasca clau per l'èxit en l'aventura. El risc era tant, com per trobar més amenaçant una onada trencant que una tempesta al mig del mar.
El caiac utilitzat en la travessia d'Oscar Speck, originalment per a dues persones, va ser modificat per adaptar-lo a la seva travessia. Mesurava uns 5,48 metres, i en ell, transportava una càrrega total de 294 quilos, entre els quals comptava valuosos artefactes i reserves: una brúixola, rems de recanvi, cartes marines, contenidors hermètics on portar pel lícules i càmeres, tancs d'aigua dolça als costats, conserves de carn i sardines, roba, i una pistola que en el possible, seria millor no utilitzar.
Speck, definia al seu caiac com un "bitllet de primera classe ...". Encara que en la pràctica, la butlleta podia requerir remar 16 hores sense parar, enmig d'una envoltant monotonia, amb espatlles i braços adolorits i l'anhel de dormir com si es tractés d'un luxe esquiu i distant.
El bon temps a la primera part de viatge, li permet a Speck guanyar experiència i habilitat per al que l'esperava. Les regles de navegació a respectar incloïen, no allunyar-se tant com sigui possible de la costa i sempre tornar a la costa a la nit per dormir. En cas de bon vent, disposava d'una petita vela i sempre l'assistència d'un timó operat amb els peus.
En el Danubi, va poder esquivar remolins enormes capaços de passar a millor vida a qualsevol remer. Assedegat d'aventura, es desvia pel riu Vardar, mai abans navegat, per travessar ràpids que gairebé acaben amb el caiac. Speck, descriu el seu pas per la costa grega com el millor del viatge, remant enmig d'un paisatge de somni.
La idea d'abandonar la meta de la mina de coure a Xipre guanya acceptació, i l'objectiu es torna més ambiciós: concretar un viatge que pugui passar a la història per arribar a Austràlia. En el trajecte seguiria camí pel Eufrates, fins arribar al golf Pèrsic. I d'allí, pel mar Aràbic, el golf de Bengala, el mar d'Andaman, i travessant l'estret de Malacca fins arribar al mar de Java. Enrere quedarien històries de contactes hospitalaris, però també, trobades amenaçants amb assassins, lladres i contrabandistes en platges desolades en alguns països de l'Orient Mitjà.
A partir del seu pas per l'Índia i Sri Lanka, les successives pèrdues del seu mitjà de transport (deteriorat pel pas del temps) es veu saldat pel patrocini d'una empresa de caiacs, que li subministra els vehicles a utilitzar amb un enviament al port més proper.
El que segueix, no és ni de prop un camí de flors. Tempestes abundants, calor, i algunes trobades poc (o gens) memorables amb nadius i taurons fins arribar al mar de Flores i el mar de Banda a Indonèsia
En una remota zona costanera del sud-est d'Àsia, (en Lanka, Indonèsia) Oskar Speck viuria una de les seves pitjors experiències en un llogaret entre nadius que no van entrar en la millor sintonia amb el visitant forà. Una mena de segrest temporal, maltractaments i cops, s'estenen fins a poder fugir, i prosseguir viatge un llarg temps després de recuperar-se d'una lesió a l'orella.
L'últim tram, ho portaria per les illes Kei, Nova Guinea (on s'assabenta de l'estat de guerra entre Austràlia i Alemanya), i la destinació final a Saibai, l'illa més septentrional d'Austràlia.
Havien passat set anys des d'aquell primer impuls a força de rem al Danubi. Però el que semblava un bon final, es torna el començament d'una altra forma de malson. Oskar Speck, és detingut el setembre de 1939 a Austràlia pel seu origen alemany i per despertar sospites de ser un agent espia, sobretot en arribar a la costa amb una petita bandera a la proa del seu caiac amb una creu esvàstica, un símbol associat amb els moviments nacionalistes alemanys i el nazisme. Res més inadequat.
El preu de la portació de esvàstica en territori enemic, ho pagaria amb un llarg temps a la presó, que s'estendria fins al final de la guerra, tancat en un camp de detenció aliat a Tatura.
Durant el seu tancament, Oskar Speck s'encarregaria d'entretenir els seus companys de presó amb converses sobre les seves gestes en caiac. El seu destí final de viatge, es convertiria d'alguna manera en "el seu lloc en el món" per a la resta de la seva vida. Després de sortir de presó, Oskar Speck aconsegueix desenvolupar una nova màquina per a processar òpal i altres pedres precioses, amb la qual guanyaria fortunes que li van permetre una bona juvilació.
Speck mor l'any 1995, als 88 anys d'edat. Molts dels equips de l'expedició en caiac van ser donats al Museu Nacional Marítim d'Austràlia, a Sydney, on avui s'exhibeixen i sorprenen als visitants. La gesta en caiac de Speck sol ser qualificada com una de les aventures aquàtiques més notables que hi ha registrades.
Font Oscar Speck :
http://www.nswseakayaker.asn.au/mag/52/IncredibleVoyagePart3-OskarSpeck.htm
